ADOLF SADA - 07/07/2011
Josep Guardiola i Sala. Nascut a Santpedor fa poc més de 40 anys; actual entrenador del Barça de futbol més triomfant de tota la història; ex-jugador del "Dream Team" de Johan Cruyff a principis dels 90; continuador i millorador d'una filosofia de futbol única, iniciada pel "mestre holandès", basada en la tècnica, en el bon joc i en el gust per l'estètica; creador d'un estil propi, diferent, on els valors més importants de l'esport ( solidaritat, humanitat, humilitat, esforç, respecte... ) hi són molt presents; líder i abanderat d'una generació emprenedora, moderna; especialista del "nedar i guardar la roba"; innovador; visionari; motivador; intel.ligent; treballador; ambiciós; genial; irònic; perfeccionista; psicòleg; "filòsof" ( com va dir l'alt davanter escandinau ); tàctic; agressiu i pacient alhora; reflexiu; passional; altruista. Josep Guardiola i Sala.
Títols a banda, en "Pep" ens ha captivat, ens ha atrapat, ens ha enamorat a gairebé tots en els darrers anys. Avui en dia "qui més qui menos té els cullons morenos", i quasi tots som "guardiolistes"!!!
Ara bé, com tot fenomen social ( i Guardiola n'és un de molt important i influent ), hi ha un aspecte negatiu, aliè al personatge que ens ocupa, que porto observant des de fa poc més d'un any i mig ( suposo que existeix des d'abans ), i del que avui us en vull parlar extensament: la "GUARDIOLITIS MAL APLICADA".
Podria definir la "guardiolitis mal aplicada" ( és un terme inventat per la meva imaginació ) com aquella obsessió malaltissa, quasi maníaca i altament desmesurada per la victòria que es produeix en subjectes o en grups d'individus que no tenen en compte els valors principals de l'esport, i que s'ajuden de tot tipus d'estratagemes, males arts i nul.la educació esportiva per aconseguir el seu objectiu final. Són persones que, obsessionades amb l'èxit, no tenen cap respecte, ni per l'esport ni pels esportistes, i que són capaces de qualsevol cosa per aconseguir el triomf.
Últimament he vingut observant una sèrie de comportaments "estranys" en diferents àmbits de l'esport. Són conductes anti-esportives, maneres de fer dominades per un orgull incontrolat o caràcters auto-complaents, provinents d'una obsessió per l'èxit, d'un
ego massa gran o d'una altivesa fora de lloc. Aquestes actuacions tenen en comú amb el "guardiolisme" l'ambició, la competitivitat i les ànsies de guanyar; no obstant, no tenen en compte la manera d'aconseguir-ho ( els valors esmentats anteriorment o l'educació, per exemple ). Al "guardiolisme" importa el "què", però sobretot el "com", mentre que en la "guardiolitis mal aplicada" només importa el "què".
A continuació us citaré alguns exemples d'aquest tipus de "guardiolitis mal aplicada" ( en endavant, G.M.A. ) que he observat darrerament:
"RATEROS" 3X3
Aquest estil de G.M.A. és el més
amateur de tots els que he vist, però per mi és el més preocupant i seriós. Se sol produir en tornejos d'streetball 3x3 a l'estiu, i afecta equips que casualment mai guanyen ni solen tenir jugadors de qualitat a les seves files.
Imagineu que us desperteu un dissabte a les 8:30 del matí, havent dormit 4 o 5 horetes. Després de fer un cafè al Versalles amb els companys del vostre equip de 3x3, imagineu també que arribeu a qualsevol localitat catalana ( pose'm-hi Masnou, per dir-ne alguna ) amb l'objectiu de passar una agradable diada de basket en un ambient sa i saludable. Seguiu imaginant que, sense massa temps per escalfar, amb la llet del tallat encara a mig estòmag, i amb el cos adormit ( són les 10 del matí ) comença el primer partit. Imagineu-vos a la primera jugada, botant la pilota; un parell de bots, finta de tir, i... BOOOM!!! El rival cau a sobre vostre amb el colze per davant. "Bon dia", "cleca", "galeta",... Comencem bé!!!
Doncs aquesta només ha estat una de les moltes que he vist i patit en el que portem d'estiu. Des de faltes claríssimes no xiulades ( com que no hi ha àrbitre... ); autèntics abusos contra equips inferiors, amb rialles i humiliacions constants; nois de 2 metres postejant a noies de 50 quilos des del principi del partit ( quina ràbia... ); no tornar la pilota quan hi ha un malentès o no esperar quan es recupera la pilota...
I la darrera, la més impressionant que he vist: un equip que perdia de 2 punts, amb 45 segons per jugar-se, va tenir fins a 5 atacs consecutius per a intentar el triple guanyador, i no va poder ni provar-lo, doncs el seu contrincant va abortar les 5 temptatives amb sengles faltes, a cadascuna més lletja i dura, fins a l'última, que va ser molt més violenta que un placatge de rugby o una entrada de Gravesen. Mancaven 3 segons, i l'equip que atacava, resignat, no va voler ni jugar, abandonant el partit i donant així la victòria als "tramposos", als "rateros".
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
PALAU = LICEU
Aquest model de G.M.A. no és violent com l'anterior, diríem que és inofensiu, però és altament perillós perquè prové de la ment i és molt psicològic. Es produeix en aficions acostumades als èxits i als títols, i té lloc quan es dóna per suposat que un col.lectiu és invencible i ho ha de guanyar tot, sense importar el rival de torn o les variables que sempre hi ha a l'esport.
L'any passat, després d'una temporada espectacular on es van guanyar tots els títols a què s'optava i a un nivell de joc increïble i atractiu, el Regal Barça afrontava la Final de la Lliga ACB enfront del Caja Laboral. Els 2 primers partits eren al Palau Blaugrana. Vaig tenir la sort de poder-los presenciar tots 2 a peu de pista, darrera de la banqueta dels locals. El que va succeir abans, durant i després del partit es podria resumir en una paraula: RES!!! L'ambient del Palau era fred, d'una confiança total en l'equip, però arrogant; el dubte era si es guanyaria 3-0 o si el pobre TAU guanyaria el partidet de l'honor; tothom era al Palau esperant aquella pel.lícula de Hollywood que ja t'han explicat, on sempre guanyen els mateixos; ni amb el 0-12 inicial del primer partit la gent va reaccionar; fins i tot amb el 0-2 favorable al TAU, les cases d'apostes donaven favorit al Barça!!! Haig de reconèixer que jo també ho pensava, i vaig perdre un sopar amb un amic tot esperant la "remuntada"...
"Ara ve quan el maten": Algú de vosaltres creu que si el Barça o el Madrid de futbol o de basket jugués pel descens, hi aniria algú al camp? O si la Penya baixés a la LEB, desapareixerien els "penyadictes"? I si els Lakers sumessin 2 anys sense jugar els playoffs de l'NBA, en Nicholson seguiria anant a la seva fila VIP?
Ens hem acostumat a guanyar!!! Estem borratxos de títols!!! Ja no valorem el que costa, la manera de fer-ho... A la celebració de la Lliga ACB d'enguany per part del FCB al Palau, els més positius van xifrar en 1500 les persones presents ( ja ni celebrem les victòries ). És com si el Palau fos el Liceu...
Atlético de Madrid ( récord d'abonats en la seva etapa a Segona Divisió ), Cadis, Unicaja o TAU ( sempre el camp a vessar, passi el que passi ) o Utah Jazz ( sense títols NBA ) són exemples d'aficions sanes i esportives.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
HOTEL GLAM
Aquest tipus de G.M.A. és del tipus institucional, a diferència dels dos anteriors, que eren dels propis esportistes o de les seves aficions. És un mal molt comú en l'esport en els darrers temps, i consisteix en tractar d'aconseguir victòries i títols de la manera més ràpida possible, saltant-se les bases en les que s'ha d'assentar tot col.lectiu exitós. Es dóna quan una institució o un col.lectiu tècnic fa valer el seu poder econòmic o mediàtic per aconseguir jugadors a cop de talonari, amb l'objectiu de fer que un equip basat en el
glamour, de la nit al dia, es converteixi en l'amo i senyor de totes les competicions en les que participa.
El Madrid "galàctic" de futbol de Florentino Pérez, amb els fitxatges de Mourinho, Kakà i Cristiano Ronaldo l'any passat, va voler discutir la supremacia del "Pep Team", però al final la filosofia d'equip i el tarannà dels blaugrana van acabar decidint els títols més importants cap al bàndol culer.
Tres quarts del mateix ha passat a l'NBA, on els fantàstics "Big Three" dels Miami Heat ( Lebron, Wade i Chris Bosh ) s'han estavellat a les Finals contra els Mavericks de Dallas, un equip en majúscules on tothom ha aportat el seu granet de sorra.
I finalment trobem els Lakers del 2004 que, no contents amb el "Combo" Shaq/Bryant, van voler afegir dues súper-estrelles contrastades al menú ( Gary Payton i Karl Malone ), després d'un any de decepció. Resultat: 0-4 a les Finals i títol per a uns Detroit Pistons que, amb Billups, Hamilton, Prince i els dos Wallace, van destrossar els angelins.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Sigui com sigui, animo des d'aquí a recuperar els valors de l'esport, a ser competitius però respectuosos, a voler guanyar d'acord amb uns principis ètics, a tenir sentiment d'equip, a jugar "net", a deixar de banda egoismes i comportaments anti-esportius, a creure que per aconseguir èxits no cal fer trampes, a recuperar la il.lusió, la passió... En definitiva, a SER MÉS ESPORTISTES!!!
ALL - IN !!!
TÀNGER - ARENYS? - Aquesta temporada, després de molts anys, havia DECIDIT quedar-me a jugar a basket per aquí a prop, en algun equip d'EBA, per a poder seguir amb la carrera d'Educació Física, estar amb els meus i disfrutar de poder ser a casa. Però fa 2 setmanes, i després de dir que no a algunes ofertes d'EBA per altres llocs d'Espanya, vaig rebre una proposta molt interessant: un equip de Tànger, a la primera divisió del Marroc, em feia una oferta econòmicament molt superior a les que havia tingut en els darrers anys. Una proposició irrebutjable!!! El meu agent preparava ja el contracte per acabar de definir-ho tot, quan va rebre la meva trucada: "Tot i que Marroc em tira ( els que em coneixeu de sempre sabreu per què ) i la oferta és molt bona, em quedo a casa!!!". Finalment, ahir vaig DECIDIR signar amb l'Arenys... Content, il.lusionat, a casa, amb la meva gent...
