"CAMPEOLONES!!!"

El Regal Barça es va proclamar dimarts Campió de la Lliga ACB 2010-2011, en un Bilbao Arena impressionant, amb una demostració de joc d'equip i caràcter guanyador.

ADOLF SADA - 16/06/2011


Campeolones!!! L'anomenat "efecte Miribilla" no va poder aturar dimarts a la nit un FCB seriós, concentrat i amb les coses molt clares. Així, els homes de Xavi Pascual van arrodonir uns playoffs immaculats per posar el definitiu 3-0 contra el Bilbao i d'aquesta manera afegir la Lliga ACB als títols de la Supercopa i la Copa del Rei ( i la Lliga Catalana ) aconseguits durant aquesta temporada. Només l'Eurolliga del Sant Jordi s'ha resistit a un equip amb majúscules, on tots i cadascú dels seus membres hi tenen una importància cabdal. Des de l'MVP de l'equip i de la Final, Juan Carlos Navarro,  fins al Cap de Premsa de l'equip, l'Oriol Bonsoms.


Abans de fer l'anàlisi final de la temporada ( el faré extensament a la propera entrada ), us explicaré com he viscut les darreres hores:

Dilluns, 19:23 hores - En un banc de la Rambla de Badalona, llegint l'Eduard Punset i les seves divagacions eternes sobre qualsevol tema, em sona el mòbil ( i dic "mòbil", perquè de blackberrys, d'i-phones i d'altres no en gasto jo ). Era el meu germanet, en Victor, i em preguntava si em venia de gust acompanyar la seva xicota Maria ( gran escorta i millor persona ) a Bilbao, en un viatge-llampec de menys de 24 hores. L'únic problema era que independentment del resultat del partit tornàvem dimecres al matí, però jo tenia confiança en la victòria i vaig acceptar la invitació sense pensar-m'ho dues vegades.

Dimarts, 03:38 hores - Dono voltes i més voltes al llit; no puc dormir!!! Entre que sóc molt nocturn i estic neguitós pel que m'espera a terres basques encara no he aclucat l'ull. Veient com passen les hores, i conscient que he quedat amb la Maria a les 7 del matí a Plaça Espanya, decideixo renunciar a dormir i em poso a veure "Rounders", excel.lent pel.lícula de poker protagonitzada per Matt Damon, Edward Norton, John Malkovich i John Turturro.

Dimarts, 11:45 - Amb 3 hores de retard, i després del clàssic combinat Mundo Deportivo - bocata extremeny del Pan's - Cocacola de les de mig - mots encreuats d'en Serra de La Vanguardia, es produeix la sortida del nostre vol. Viatgem carregats d'il.lusió i, tot i que la nòvia del Victor en comença a estar farta de mi i de les meves "batalletes" inacabables, sentim que estem davant d'un dia històric. Ella no ho veu del tot clar, però ja la tinc mig convençuda de què l'equip blaugrana es proclamarà campió per la via ràpida i podrem celebrar-ho tots plegats.

Dimarts, 19:07 - Un cop instal.lats a un hotelet al centre de Bilbao, arribem a Miribilla. L'ambient pre-partit és impressionant als voltants del Bilbao Arena. Els bars són plens a vessar, el "calimotxo" i els "cubates" de ron anyenc van que volen, i no hi ha un altre color que el negre dels "Men in Black" de Katsikaris... Quan una estona més tard entrem al pavelló veig la imatge que m'acaba de convèncer del meu pressentiment de victòria culer: Gianluca Basile, l'estranger que més vegades ha vestit la samarreta blaugrana, pràcticament inèdit aquesta temporada, exclòs de la llista de 12 jugadors pels playoffs, amb 36 anys, estava rebotejant i passant pilotes als seus companys, encoratjant-los, aconsellant-los, motivant-los, tranquil.litzant-los, amb la il.lusió d'un rookie. Si el que no juga té aquest esperit, imagineu-vos els que tenen la sort de fer-ho. GRANDE BASSO!!!

Dimarts, 20:42 - Miribilla sembla "La Bombonera" de Boca Juniors. Tot Bilbao empeny l'equip. Una presentació increïble, la millor que jo he vist a Espanya. Un ambient tens i una forta pressió es fan sentir. La Maria em mira amb cara d'angustiada, i em diu: - "Aquí no es pot guanyar...". A més, estem pràcticament sols a la graderia. Darrera la banqueta del Barça, només 5 persones animem a favor dels visitants, però sense que es noti massa: nosaltres dos, les dones o nòvies de Lorbek i Perovic, i el gran Iker Romero, jugador emblemàtic de la secció d'handbol.

Dimarts, 21:12 - Al descans ( 29-30 ), el Regal ja ha passat el pitjor. La sortida dels bilbaïns a vida o mort, amb una agressivitat i una intensitat brutals i un Mumbrú hipermotivat, ha estat superada per un Barça que, tot i el desencert en el tir exterior (1 d'11 en triples a l'intermig ), ha mantingut la calma i ha pogut anotar al contraatac i amb nombrosos rebots ofensius. Li dic a la Maria: - "És ara... Aquests 5 minuts del tercer quart seran claus". Ella n'està tipa, dels meus anàlisis i de les meves premonicions, i ja no sap ni on ficar-se.

Dimarts, 22:27 - Banic falla un tir còmode a poc més d'1 minut per al final amb 55-60 pels visitants i "El pianista" agafa el rebot defensiu. - "Lliga!!!" - li crido a la meva companya d'aventura. - "Campions!!!". En un partit marcat per la poca efectivitat dels 2 equips de cara a cistella, jugat amb una intensitat extraordinària, el FCB s'ha acabat imposant per la seva superioritat en el rebot ( 43 a 29 ), per la seva serenitat en els moments difícils i per la seva defensa, que no ha deixat en cap moment que el rival se sentís còmode. I en aquests 3 aspectes haig de destacar un jugador per sobre de tots, i no és per motius familiars: Victor Sada. El badaloní ha estat clau en aquests playoffs, per la seva capacitat rebotejadora ( dimarts en va agafar 8, 5 d'ofensius ), la seva defensa sobre Jackson ( només 5 punts de mitjana ) i la seva direcció.( ha marcat el ritme de joc que més convenia a l'equip ). Cal destacar ahir també els punts de Navarro, els minuts de qualitat d'N'dong i d'Ingles i els 2 tirs claus de Lorbek a les acaballes del partit.

Dimecres, 00:34 - En el sopar de celebració en un restaurant de la ciutat basca, la taula que em toca és curiosa i divertida: Morris, Anderson, N'Dong, Victor, Maria, Ricky... I Ingles!!! Quin descobriment aquest Joe Ingles. L'aussie no va parar de riure ni un segon, fent bromes constants i provocant situacions divertidíssimes. La química entre els 2 bases i l'australià és especial, i em van fer sentir un més ( aquesta és la grandesa d'aquest equip, la humanitat ). L'àpat es va allargar i, després del parlament de Sandro Rossell, vaig acompanyar alguns integrants de l'equip i del cos tècnic ( aquí sí que no donaré noms ) a un altre lloc menys auster per a seguir la celebració. Música, purs, alguna mescla amb refresc, i riure, molt riure, van presidir la festa, merescuda després d'un any complicat, sobretot pel tema de les lesions.

Dimecres, 06:44 - Després de dormir 70 minutets ( els primers en 2 dies ), baixo al hall de l'hotel. Allà m'espera la Maria, la xicota del Victor, per anar cap a l'aeroport, on de seguida sortirà el vol de tornada cap a Barcelona. Sortim al carrer. I sense dir-nos res, ens mirem, ens abrassem, ens fem 2 petons i, cansats però amb un somriure d'orella a orella, i amb els primers raigs de sol del nou dia reflexats als nostres ulls esgotats, pensem: - "Realment, ha valgut la pena...".


ALL-IN!!!