5, 4, 3, 2, 1... I llavors arriba el moment!!! És l'instant en el que es decideix tot. L'hora dels valents, dels que mai s'amaguen. Minut de glòria; caixa o faixa; l'hora del tortell; evasió o victòria; èxit o fracàs.
Tirs decisius, cistelles finals, baskets in extremis, buzzer beaters... Quan arriba el moment de la veritat, tot es redueix a una qüestió d'encert, de sang freda, d'instint de supervivència i, perquè no dir-ho, de sort. Són centímetres, mil.límetres, dècimes, centèssimes, decisions arbitrals, errors humans, tàctics o tècnics, tan petits, tan arbitraris... I que sovint acaben decidint el devenir d'un partit, d'una eliminatòria, d'una temporada, d'un títol o fins i tot d'una carrera basquetbolística. El marge és tan curt, que a vegades sembla injust, però com diria un amic meu: "És que hay...".
Precisament us vull parlar de 3 exemples que han passat aquest darrer cap de setmana. En ordre cronològic ( i també d'importància ) van tenir lloc 3 històries que il.lustren perfectament el que us he estat comentant:
VICTOR SADA
Badalona; dissabte a la tarda: en el marc del torneig de basket de l'Urban, ens reunim a Canyadó un grup d'amics dividits en 4 equips, en un ambient festiu i divertit on el que menys compta és el resultat. Després de les semifinals, arriba la gran final, que confronta un combinat de jugadors semi-professionals ( Ventura, Sobrepera, Marc Rubio, Guirao... ) i un altre d'ex-alumnes del Minguella ( els Balagué o jo mateix, entre d'altres ).
Després de 40 minuts intensos, s'arriba al final amb empat en el marcador i, de mutu acord, decidim jugar-nos-ho a tirs de mig camp. Anem tirant un a un, a "mort súbita", fins que algú anoti. Passen 2 rondes senceres i cap de nosaltres ha estat capaç d'anotar ( ja portem quasi 30 tirs entre tots ). Llavors en Victor, que ha vingut de convidat "estrella" a entregar el trofeig, vestit de carrer i assegut en un banc, comenta irònicament: "Nois, què s'ha de fer per fer un basket de mig camp?... Déu n'hi do, xavalets!!!"
Em giro cap a ell, i el repto davant de tothom a què ho provi ell, perquè ens demostri a tots que és "tan fàcil"... El petitet dels Sada ( gran seguidor de Lost - creu molt en el destí ) agafa la pilota, es col.loca entre una munió de jugadors, i, entre aplaudiments nerviosos, llença des del centre del camp. 3, 2, 1... ZAAAP!!!
La cara del Victor, celebrant el tir i dient-nos de tot, i la nostra, una mescla entre admiració i humiliació esportiva, eren tot un poema. Al final el protagonista va ser l'únic que no participava en el torneig, que per cert no va tenir guanyador.
ANDREU MATALÍ
Mallorca, diumenge a la tarda: cinquè partit del Playoff Final d'ascens a la LEB Or, amb Mallorca Bàsquet i River Andorra com a rivals. L'eliminatòria està 2-2, i ,per tant, qui guanyi aquest partit aconsegueix l'ascens a la segona categoria del bàsquet espanyol.
Amb el resultat de 67-66 pels mallorquins, l'última possessió és pels andorrans. Aquests donen la responsabilitat al millor jugador que han tingut en tots els playoffs, Andreu Matalí ( més de 15 punts i 6 rebots per partit ), que en l'últim segon treu una falteta. Amb 4 de 4 en tirs lliures en el partit, el jugador català es disposa a llençar-ne 2 més que, en cas d'anotar-los, donarien l'ascens al seu equip; en cas de fer-ne un, pròrroga assegurada. 3, 2, 1... No... Cap dels dos troba la xarxa i els somnis de l'Andorra s'esvaeixen.
DIRK NOWITZKI
Dallas, diumenge a la matinada: 1-1 a les NBA Finals. Els Heat, amb el seu basket físic, dominen el partit clarament contra els Mavericks entrat l'últim quart. Dallas no està jugant bé, no troba bones posicions de tir, i el joc de contraatac i transició de Miami l'està destrossant. Llavors, un cop més, Nowitzki decideix que ja n'hi ha prou, es carrega l'equip novament a l'esquena, i comença a anotar des de totes les posicions.
Ja als ultims 4 minuts de partit, l'aler-pivot alemany anota 12 punts consecutius que donen esperança al seu equip. Miami aguanta el tipus i es col·loca 2 amunt a falta de 4 segons pel final. L'última bola, evidentment, va a parar al gran Dirk. 5, 4, 3, 2, 1... Un parell de bots, revers, finta i... L'anella escup el llançament parabòlic del jugador texà.
Tots 3 casos, essent molt diferents, mostren que tot és relatiu, que tot depèn del moment, de l'ara i de l'aquí, i de tantes variables incontrolables, i que és millor no preocupar-se i esperar en el següent cop que se'ns doni l'oportunitat de decidir, perquè "qui no arrisca no pisca"...
ALL-IN!!!
Estic bastant d'acord en tot el que dius, però jo faria una classificació.
ResponderEliminarDurant els anys que he jugat a bàsquet he conegut tres classes diferents de jugadors a l'hora de jugar els darrers segons de partit.
Està el jugador que quan la cosa està igualada i queden segons el que més desitja és amagar-se com un estruç, quedar-se en la banqueta, tenir una petita molèstia física... Allò no va amb ell. La pressió és massa gran i no es pot soportar. Normalment si aquests jugadors llencen la darreta cistella, la pilota entra molt poques vegades... No possaré cap exemple, però conec a molts jugadors d'aquest perfil...
Hi ha un altra tipus de jugador que quan arribem aquests momemts està tremolant, però no tremola de por, el seu estat es degut a les ganes i les ànsies que té per tirar, de ser el protagonista, vol guanyar i té molta confiança en ell mateix... Un exemple seria l'Àlex Formento, encara recordo com jugava els darrers llençaments...
El tercer tipus de jugador, són especials, alguns són genis, altres llunàtics... Són aquells que no els importa res tot el que està passant al seu voltant, i si han de tirar, tiren, si s'ha de fer un bloc, el fan..: estan al seu món i no tenen ni por, ni pressió, ni res...: fan la seva feina, i rormalment la fan bé...crec que grans jugadors de básquet que han guanyat molts partits són així.
A part d'aquesta classificació, crec que un altre aspecte important en els darrers segons és l'edat. Crec que quan ets jove sent menys pressió, no tens la consciència del que costen les coses, el difícil que és arribar a un playoff final, la desgràcia de jugar-te un descens, o el valor de la victòria i la derrota...
A mesura que et fas gran tots aquets factors poden pesar a l'hora de decidir un partit, saps que molta gent depèn de tu, penses en el teu club, en la teva carrera, en fer història...
Adolfo, felicitats pel bloc i molt bon tema per debatir...
Paco López
Quant en saps, eh, Pakito? I quanta raó!!! En conec a molts que amagarien el cap sota l'ala. Per cert, t'hauré de contractar com a analista esportiu... "LA VIDA ES UNA LOCURA!!!".
ResponderEliminarALL-IN!!!
Sent periodista com soc i havent compartit vestidor amb el Paco, vull girar la truita respecte el seu comentari final. Per mi l'experiència i els anys jugats no poden ser una afegit a la pressió pel fet de conèixer la rellevància i la importància de les teves accions en la traducció que poden tenir en la derrota o la victòria. Per mi l'experiència, precisament, és un valor que pel sol fet d'haver fallat molts tirs importants durant la teva carrera, haver perdut moltes finals i saber el regust amarg de la derrota, t'enforteix i ha d'ajudar a relativitzar, precisament, la teva acció personal en un esport d'equip. Més enllà del talent, sempre preferire per una última acció que l'executi qui més partits hagi disputat en la seva carrera. He reviscut els tirs lliures de Matalí diumenge passat a Mallorca 1000 vegades i si tornessim a aquella situació, li tornaria a donar la bola a l'Andreu. Acabo de descobrir el bloc i et felicito Alfons, que per cert vaig jugar un any amb el Quique, i saludo al Paco españooooool!!!! Xavi MUJAL
ResponderEliminarEl que està clar és que molts que pensem que volen la última, potser ens sorprendrien... No té res a veure amb l'edat, el rol a l'equip o la història recent; per mi és una qüestió de caràcter, de seguretat i de confiança. Els mestres en aquest tipus de jugades, molt diferents: des de Jordan i Kobe, passant per Navarro o Nowitzki, i acabant amb Horry, Billups o Ginobili. El que està clar és que el que no la tira mai la fallarà!!!
ResponderEliminarALL-IN!!!