"MIRZAAAAAAAAAAAAAAA...!!!"

El primer quart d'ahir del senyor Mirza Teletovic és per emmarcar, 10 minuts de llibre, especialment l'últim triple des de la cantonada... Classeeeeeee!!!

21(05/2011 - ADOLF SADA

Avui ja començo a "tocar" temes més apropiats amb la meva filosofia de basket: exhibicions tripleres, moments bojos de jugadors enratxats, tirs impossibles que entren com si res... Són situacions que es donen de tant en tant, quan menys ens ho esperem, protagonitzades per jugadors que no se sap per què, però que en un moment donat del partit semblen tocats per la mà de Déu, i ja estan anotant des de qualsevol lloc inclús abans de tenir la pilota. "Moments Reggie Miller", "Ese extraño elemento llamado Robert Horry", o els meus tiradors preferits - Basile, Ray Allen, Macijauskas - en són exemples clars d'aquestes situacions.

I és que ahir a Vitoria el que va fer Mirza Teletovic als primers 10 minuts va ser màgic. No només pels 19 punts, sinó per la manera d'aconseguir-los. Després d'un parell de cistelles relativament fàcils i d'un triple sol, sembla que s'encén un botonet vermell al cap del bosni que diu: "És ara. Doneu-me-les totes a mí!!!". I llavors comença l'espectacle... "HIRUKOA! HIRUKOA!!! HIRUKOAAA!!!!!!!" ( vol dir triple, en basc ). Va ser una exhibició brutal; curta, però intensa. Lo millor: la cara d'ell, com si ho fes cada 5 minuts...    

Primer quart Teletovic


Ratxes... La veritat és que aquest és un tema que m'encanta. Sempre se m'ha considerat un jugador de ratxes, de moments, de sensacions. I hi estic d'acord!!! El que passa és que crec que TOTS els tiradors són jugadors de ratxes; la gran diferència és la durada d'aquestes: els grans llançadors n'allarguen molt les bones i n'acurten les dolentes.

Quantes vegades he sentit frases com: "Bah, amb el que cobren les haurien de ficar totes..."; o "Com és possible que tirant sol l'hagi fallat...". Sincerament, qui cregui això està molt equivocat; de fet, el que pensa això és que mai ha jugat a basket, ni possiblement ha competit en un esport regularment. És freqüent que grandíssims professionals especialistes en tir exterior ( Teletovic, Navarro, Tucker, Carroll, Fitch, Valters, Rafa Martínez i Vasileiadis, un de cada equip de play-off ) tinguin partits desencertats, d'1 de 8 en triples per exemple. Motius: jo ho tinc molt clar, CAP!!!; "Zero ( com diria el portuguès )". Només ratxes.

I el més important és no capficar-s'hi. Seguir fent bons tirs, perquè al final entraran, i al cap del temps tothom tindrà el percentatge que es mereix. Accepto apostes: Jaycee Carroll i Gerald Fitch, després del mal 1er partit que van tenir, màxims anotadors del 2on!!! Qui vol jugar?

I en última instància volia parlar-vos del paper de l'entrenador en aquest aspecte. Suposo que tots estem d'acord en què ningun entrenador del món vol perdre un partit. Tots volen tenir en tot moment el millor equip possible en pista. Oi? Aleshores, en què dimonis estan pensant quan, ja entrat el 3er quart, mantenen a pista al seu tirador-estrella, quan ha fallat els 7 llançaments que ha intentat? I a sobre encara l'animen a seguir buscant-se més tirs... Estan bojos els entrenadors?

NO!!! En primer lloc, consideren que tenir el shooter a pista els beneficia, perquè d'aquesta manera els pivots tenen més espai per a jugar al pal baix; perquè els bases poden jugar millor el pick and roll, sense tantes ajudes del costat dèbil; perquè així l'aler penetrador pot anar més fort a cistella... Però sobretot, el que porta als entrenadors a aquesta decisió és la FE, l'ESPERANÇA i la CONFIANÇA cega en què el killer anoti el primer tir i se li encengui el botonet vermell.

ALL-IN!!!